Entrevistem al Marc i la Cristina, dos autèntics viatgers que d’una forma molt natural, han estat viatjant pel món durant 5 anys amb molt pocs recursos, sense una ruta marcada, sense reserves i sense bitllet de tornada.

Ara han fet un llibre on ens expliquen les seves aventures voltant per més de 30 països, agafeu la motxilla i l’hamaca, deixeu fluir i seguiu-nos en aquest viatge on aprendrem que amb una bona actitud i optimisme podem aconseguir qualsevol cosa que ens proposem.

Com va començar tot? Quin era el pla si es que hi havia un pla?

La meva idea inicial era anar voltant per Àsia, estar-me un temps i quan em cansés o se m’acabessin els diners llavors tornar. Però tot va anar fluint, em va anar sortint tot bé, vaig començar a aprendre més tècniques per no gastar diners, em va sortir alguna feineta, molta gent que anava coneixent em convidava a casa seva, la plataforma “Couchsurfing” (Plataforma on persones de tot el món ofereixen un espai on dormir a casa seva de manera totalment altruista)  em va anar molt bé també, vaig aprendre anglès, i tot va anar fluint.

Un cop a Austràlia,  vaig pensar en anar cap a Nova Zelanda i per no tornar a Àsia, vaig agafar un vol cap a Argentina i d’allà tota Amèrica, fins a Estats Units. Vaig tornar 2 mesos a casa per estar amb la família i amics. En quan vaig poder, vaig tornar cap a Brasil dos anys i mig més, després es va afegir la Cristina a l’aventura.

Al llibre parleu del Barco-Stop, expliqueu-nos en que consisteix, com es fa?

És anar a les marines, parlar amb els capitans fins trobar algú que necessiti ajuda abord a canvi de la travessa, és un intercanvi. Bàsicament la feina consistia en fer torns a la nit cada 2 hores controlant el rumb i vigilant que no hi hagués res amb el que poguéssim xocar: contenidors, vaixells… ja que anàvem sense llum en un catamarà de 12 metres.

També cuinàvem però els 3 primers dies no vam poder perquè estàvem marejadíssims jejeje jo vaig vomitar unes 10 vegades i la Cristina no podia ni entrar a la cuina perquè es marejava també, així que el capità va cuinar per nosaltres en el nostre primer barco-stop, on vam navegar des de Martinica fins la illa de Bonaire.

Quina és la “Motxilla” mental que cal portar per fer un viatge així, que creieu que es necessita?

Ganes, ganes i voler fer-ho, perquè els diners al final.. jo pensava que em gastaria molts diners com tothom deia però al final no son tants diners, perquè comences a aprendre un munt de trucs, comences a trobar alternatives… Els diners només es canvien per menjar quan és necessari.

Resumint, si tens ganes i vols fer-ho de veritat, sorgeix una màgia que t’ajuda i t’acompanya durant tot el viatge.

Molta gent que viatja d’aquesta manera, parla d’aquesta “providència viatgera” una mena de màgia que acompanya i va proveint del necessari en tot moment. Creieu en això?

Totalment, ens ha passat durant tota la experiència: No tenir lloc per dormir, fer autoestop i que la persona que et porta et convidi a dormir. No tenir roba d’abric per anar a Nova Zelanda i que comencin a aparèixer polars. Volíem anar a Yosemite i ens van dir que necessitàvem bons sacs de dormir ja que allà fa fred, anem pensant com ho farem per aconseguir uns sacs i just al davant nostre una bugaderia on hi havia una muntanya de sacs de dormir, vam parlar amb una noia que estava allà, li vam explicar que anàvem a Yosemite i “hem vist aquests sacs, que els veneu més barats?” I ens diu, veniu dintre de mitja hora, així ho vam fer i la noia ens va acabar regalant 2 sacs de dormir dels bons.

I així amb tot, tota la estona sorgia el que necessitàvem. Hi ha una màgia que envolta i si que és veritat que ens ha acompanyat.

A demés, al no tenir res planejat és com si res pogués sortir malament, no?

Si si, moltes vegades ens posàvem un a cada banda de la carretera a fer autoestop perquè ens donava igual on anar jejeje a Estats Units ens posàvem amb un cartell de cartró on posava “FAR” (Lluny)

Molta gent pensarà que per fer un viatge així creuant tants països durant 5 anys es necessari un bon coixí econòmic, creieu que ho pot fer qualsevol?

Nosaltres teníem uns petits estalvis però després vam treballar durant el viatge, vam fer molt de “trueque” els dos últims anys no hem pagat ni una sola vegada per dormir, a les ciutats solíem fer “couchsurfing” molt autoestop, barco-stop, acampar… sempre van sortint coses, a Canadà en una ocasió vam dormir en un temple hindú i a Brasil una vegada vam acabar en un temple evangelista on cantaven gòspel jejeje

Heu tingut alguna mala experiència?

En un Hostel a Malàisia em van obrir la motxilla mentre dormia i em van robar una càmera aquàtica i una jaqueta impermeable, després bitxos… a Brasil per exemple em va picar el “bicho geografico” que és bastant desagradable, se’t fica per una ferideta, et va pujant i notes com es mou, a la illa d’Aruba em va picar un peix escorpí. Això és el més dolent que m’ha passat…

I tu Cristina? Que ha sigut el mes dur?

El més dur ha sigut aguantar al Marc 24 hores!! Jajajaja es broma.. el més dur per mi ha sigut estar lluny de la família i amics.

Tot el que ha sortit pitjor, les experiències més dolentes, han sigut fent coses mes “oficials” com quan vam anar a l’ambaixada de Canadà per informar-nos, no tenien ni idea, no ens van informar de res, o a l’aeroport de Saint Martin on vam comprar un vol per anar cap a Guadalupe, ens van cancel·lar el vol sense informar-nos, ens van tractar molt malament. Mira que ens hem mogut en autoestop, barco-stop, mil histories sense tenir res planejat sempre amb desconeguts però el pitjor tracte rebut sempre ha sigut quan hem fet coses més “oficials”

Ens van regalar un viatge a la illa de Saba en un tour i va ser el pitjor trajecte, molta desorganització… Hem comprovat que com menys planejat millor surten les coses.

 I el país que més t’ha agradat?

Ufff, es difícil perquè tots els països tenen el seu que, però si hagués de decidir-me per un, seria Brasil, te un encant especial, la gent és molt hospitalària, molt simpàtica, te molta vida, sempre hi ha alguna cosa a fer i sempre passen coses extraordinàries.

Quants diners creieu que us heu gastat aquests 5 anys viatjant?

Els primers mesos uns 500€ al mes, hi ha excepcions com Austràlia on em vaig gastar 1.500€ en un més i mig, al Japó també, després molt poc, els dos últims anys vam estar acampant cada dos per tres, utilitzant couchsurfing casi cada dia, es va enllaçar tot, jo pensava que anant en parella seria més difícil i al contrari, va ser molt mes fàcil, l’autoestop funcionava millor i el couchsurfing sortia mes ràpid.

Llavors, la mitjana de pressupost els últims mesos, quina seria?

Uns 200€ al mes pels dos, clar no anàvem a cap tour, anàvem simplement fluint, és com si els “tours” se’ns apareguessin, coneixíem a algú que ens convidava a fer tal cosa o buscàvem la manera de fer alguna excursió o visita pel nostre compte i de sobte ens apareixia la forma.

Com heu passat els mesos mes durs de pandèmia? On estàveu i com ho vau viure?

Doncs estàvem acampats a la illa de Saint Martin a les Antilles holandeses, havíem trobat un veler d’un pescador que després de portar peix, havia de tornar a les illes Granadines, vam parlar amb ell i ens va dir que necessitava dues persones que li ajudessin en el trajecte, vam pactar ser els seus ajudants abord i quan faltaven pocs dies per partir va esclatar la pandèmia.

De sobte no deixaven sortir al pescador i des de la marina li van dir que havia de passar la pandèmia al port fins a nou avís, nosaltres estàvem acampats en una platja esperant el moment per marxar amb aquest home i així 4 mesos acampats a la platja, a la illa van tancar tot fins i tot els supermercats durant 15 dies, allà ens va tocar fer el “supervivent” jeje agafant fruits dels arbres, ens van deixar una canya i un arpó i vam poder pescar, també vam tenir la sort de conèixer uns filipins treballadors d’un hotel  que ens donaven menjar del seu càtering, bàsicament arròs i pollastre… gracies a ells vam poder sobreviure a aquells 15 dies durant els quals tot era tancat a la illa, sinó haguéssim menjat només coco, papaia, mango i algun peix.

Després vam conèixer una Iraniana i el seu novio francès que tenien pisos turístics i ens van deixar un apartament durant un mes a Saint Martin. Va ser una experiència molt interessant estar atrapats en una illa durant 6 mesos en total.

Va ser durant aquells mesos que vau decidir escriure un llibre?

Si, això tampoc estava planejat jejeje quan estàvem a la illa vam començar a escriure ja que teníem molt de temps i era una manera de relaxar-nos, si no hagués sigut pel Covid no haguéssim pogut fer-ho.

Vau decidir tornar a l’octubre de 2020, com heu viscut aquesta tornada? Devia suposar un “shock” per vosaltres tal i com es va viure la pandèmia aquí

Si, al principi era xocant perquè aquí semblava que estàvem en guerra, nosaltres veníem de Guadalupe, la ultima illa on vam estar i allà estava molt tranquil, l’impacte del covid allà va ser molt fluix, la mascareta només ens la vam posar a l’avió, tot estava molt tranquil allà, va ser arribar aquí i molt diferent, veure tothom amb mascareta ningú sortia, tothom amb molta por i parlant del tema a tota hora, semblava que tothom sabia molt sobre el tema, molta confusió…

Ens va impactar molt la veritat, no pensàvem que fos tant greu aquí, clar els nostres pares ens deien “ja està millor la cosa” però estava millor pels que heu viscut tot el que ha passat aquí abans, però per nosaltres era un shock total, però també hi havia moltes ganes de veure a la família i els amics i tampoc podíem viatjar ja de la nostra manera: Fronteres tancades, demanaven 15 nits d’hotel, assegurances super cares… I vam decidir tornar una temporada fins que puguem tornar a voltar, portem aquí uns mesos i molt bé també, ara de moment estem pensant en fer una ruta en bici.

Per últim, ja sabeu que aquest portal es sobre Montserrat i al vostre llibre en parleu com a muntanya “iniciàtica” de tot el que heu anat fent. Que és per vosaltres Montserrat? Com la definiríeu en una frase?

La màgia, la màgia que te Montserrat hi ha pocs llocs al món on puguis trobar aquesta màgia especial, jo vaig milers de vegades a Montserrat i no em canso mai, hi ha alguna cosa… la muntanya te alguna cosa especial que en alguns llocs també he sentit, però Montserrat es única i supera a tots els llocs en els que hem estat, te alguna cosa, no sabria com dir-ho però per mi és un lloc molt especial.

Voldríeu dir algunes paraules per animar a la gent a viure aquests tipus d’aventures?

Si, un viatge o qualsevol cosa que vulgueu fer és voler fer-ho i ja està, de vegades sembla molt difícil però el més difícil es començar, perquè tenim moltes pors i ens pensem que és molt car o no sortirà bé o em passaran coses… A nosaltres el que ens ha funcionat es marxar i ja.

El més difícil és marxar, organitzar-te tot per poder marxar, això és el més complicat, un cop fas el pas, tot va fluint i tot va bé. Qui vulgui que no s’ho pensi i ho faci, endavant!!!

Si voleu conèixer millor la experiència d’aquestes “ànimes viatgeres” podeu seguir-los a les xarxes on informen sobre les seves xerrades o fer-vos amb el seu llibre on expliquen les mil i una aventures que han viscut irradiant un optimisme contagiós que anima a fer el pas i descobrir el món en el que vivim des de la experiència i la interacció.

Enllaços

Instagram: @locatispelmon

Youtube: locatis pel mòn

Verkami llibre “Ànimes viatgeres”: https://www.verkami.com/projects/30188-llibre-duna-volta-al-mon-animes-viatgeres-la-historia-de-dos-viatgers

Aquest Verkami ha arribat a l’objectiu pero encara podeu aconseguir el llibre contactant a info@montserratmountain.com